És... la postmodernitat

Qualsevol espectador urgellenc, atent a les novetats plàstiques que es produeixen a la Seu, haurà pogut comprovar, que el nou any 2009 ha estat pròdig i interessant en accions artístiques. Hem pogut observar un atractiu rètol, dissenyat per “estudimoline.com”, que, a la façana de l’Institut J. Brudieu, anuncia el 75è aniversari de la institució . Hem pogut veure tres exposicions, d’aquelles que podrien marcar època. Joan Canal exposà, a l’Aparador, un conjunt d’escultures de ferro i de granit molt potents. Sandra March n’ha protagonitzat altres dues, no menys interessants. Una, durant el mes de febrer al vestíbul del Consell Comarcal -espai poc adequat i molt limitat per segons quin tipus de mostres- que amb el títol “Històries d’amor” exposava 25 fotografies en blanc i negre i en format petit. Les imatges i els tres nivells que l’estructuraven: ethos (amor), eros (sexe) i pathos (desamor), desprenien una aura d’atemporalitat i de visió metafísica, ben singulars. L’altra, exposada a la sala del Centre Cívic, s’inaugurà el dia 7 de març amb l’equívoc títol de: “La silla de la reina”. Vull parlar d’aquesta instal·lació que, només veure-la m’interessà, i, quan em digueren que l’autora era urgellenca, encara, m’atragué més.
Més enllà de les informacions i valoracions que, sobre aquella mostra, s’han escrit; com la seva gestació i la seva elaboració; com les interpretacions d’homenatge irònic a les dones, o com escultures tèxtils o com una estandardització del feminisme... voldria parlar, com una aportació més, de l’esperit postmodern que, des del meu punt de vista, traspuava aquest muntatge de 65 obres, que, tal com es formulava, a partir d’unes fitxes informatives i rigorosament seriades, restava obert a allò inacabable. És possible que aquella instal·lació hagi creat, a alguns espectadors, als que s’hi aproparen des de l’academicisme estricte o des del purisme formal, certa inquietud o pertorbació. També és possible que, amb un títol tan sumptuós, les cadiretes i les simulacions tèxtils es convertissin en els protagonistes, quasi exclusius. A molts dels qui es quedaren en aquesta exclusivitat, probablement, els dos elements els incomodaren una mica. Si fou així, la raó segurament estava en la inclassificació i en l’infantilisme de les peces i en el fet que no les consideraven autèntiques escultures, ni dissenys tèxtils aplicats, ni obres d’art, pròpiament dites. Vaig adonar-me que calia mirar-les d’una forma més global i contextuada, a l’estil de M. Proust: com a elements susceptibles de sustentar històries fascinants. Darrere de cada vestit, de cada cadireta de tota la informació que les fitxes proporcionaven, si es volia, hi havia un ampli món a córrer i moltes vivències a investigar. Crec que l’autora, a aquests petits objectes i als embolcalls, els conferia una fantàstica capacitat d’evocació.Per a mi, el conjunt de la instal·lació, en ser una barreja o, més ben dit, una mena de conjunció de sabers i de connotacions transversals i multidisciplinars, on els límits entre cultura superior i cultura de masses, entre allò universal i allò particular, estaven volgudament difuminats, esdevenia un exemple molt proper a allò que, des de les acaballes del segle passat, s’ha conegut com a “postmodernitat”. Una de les accions més reconegudes al moviment postmodern fou la redefinició i l’adequació d’alguns dels aspectes més clàssics del concepte “modernitat” al moment històric i a l’exagerat optimisme que el món occidental, en aquell moment, vivia. El concepte modernitat ve de molt lluny, del segle XVI, i de totes les seves característiques, aquí, m’interessa remarcar-ne una de ben significativa: la modernitat és la inconfusibilitat dels estils personals. Els artistes “moderns”, des de Miquel Àngel a Picasso; des de Tàpies a Brunelleschi, acostumen a mostrar un estil propi i diferenciat, que un cop s’ha conegut, ja no s’oblida. Des dels anys 90 fins a l’actualitat, la postmodernitat aquest element diferenciador l’ha deixat de banda, i al seu lloc n’ha promocionat altres de més tècnics i oberts que han esdevingut identificadors de la cultura sorgida d’un nou ordre econòmic, d’aquell ordre especulatiu i inflat, com una bombolla, pels “neocons” i pels “neoliberals”, ara, de nefasta memòria. Per tot això, la postmodernitat, no ha estat un estil massa trencador, sinó, més aviat, un moviment acomodatici i perioditzador. Molta gent cregué i, interessadament, acceptà que un període de “vaques grasses”, que semblava que no s’havia d’acabar mai, es mereixia que, en tots els ordres i en tots els nivells, s’hi notés la seva presència. En les arts plàstiques, les novetats que millor el caracteritzaren foren la introducció d’elements neutres, impersonals, tecnològics, industrials... i el foment de la globalització estilística.

És per això, que a aquest moviment se l’identifica amb el concepte de societat consumista, per tothom coneguda i practicada. Per exemple, aquest concepte, col·loquialment, el fem servir i el fem coincidir amb l’irresponsable moment en què cada ciutadà de la Seu d’Urgell, de mitjana, produeixi 1’4 kg de deixalles diàries. La societat de consum, en canvi, en el món del pensament i en el de la cultura, posseeix un sentit més precís i restringit. Seguint l’estela del filòsof francès Jean Baudrillard es diu que, més enllà de consumir productes de forma compulsiva, que seria el primer exemple, l’element més nefast, de la societat de consum postmoderna, radica en la dèria i en la volició de consumir “marques” i no valorar críticament els reclams. Manifestar l’estatus i la idiosincràtica d’una persona per mitjà de la marca o el model que “consumeix”, deixant de banda la seva utilitat o la seva necessitat, és on radica, respecte qualsevol època passada, la veritable novetat del postmodernisme. Aquesta excepcionalitat portà, i explica, l’aparició d’artistes, que ens poden semblar extremistes i radicals, com Eladio de Mora (dEmO), amb sèries de conillets d’alumini, alguns dels quals l’estiu passat s’instal·laren a Andorra, o com l’anglès Damien Hirst, amb animals formolitzats o amb l’esperpèntiques calaveres. Obres d’aquests i d’altres autors s’han venut a preus desorbitats i escandalosos i això ha estat possible perquè al mercat hi han trobat compradors que, simplement, volien satisfer apetències de consumisme i d’exclusivisme d’èlit i, de passada, enriquir-se amb l’especulació econòmica pura i dura. Faré servir tres criteris, ben característics, per a mostrar els elements postmoderns de l’exposició de la Sandra que, tot i moure’s dins d’aquest interessant ambient contemporani, que ha durat fins fa quatre dies, ella, suposo, que es troba molt lluny dels escàndols i dels rebomboris ara citats.

U. La postmodernitat apostà pel principi de la simulació i de l’apropiació i, com s’ha suggerit, ho feu com a alternativa a l’obra i a l’estil personal que havien estat i eren uns dels signes definitoris de la modernitat. En el fons, actuaren d’aquesta forma perquè consideraven –tenien les seves raons- que les innovacions estilístiques ja no eren possibles, ni els interessaven. En aquesta insòlita situació sols quedava imitar estils i formes passades i parlar a través de màscares. La imitació d’alguns estils formals en les cadiretes i la mímica de la indumentària, respecte els vestits que millor s’adequaven a la personalitat de la biografiada, eren de les primeres coses que es captaven en l’exposició. No es tractava ni eren imitacions barroeres, ni es befaven de l’original, simplement estaven situades en esferes molt diferents de les normatives clàssiques. Les cadires s’empraven com a suports i com a imitacions naturals, però, això sí, sense impulsos íntims, ni apassionaments. L’autora, per mitjà de la confecció dels teixits, sempre hi deixava entreveure una simpatia secreta per l’original. La mimesi, que feia servir, resultava molt propera a les paròdies que, en aquest mateix període, tant ha utilitzat el cinema i la literatura. Les fitxes eren l’element més globalitzador. Simulaven, però no eren, els embolcalls dels productes industrials i comercials: codis de barres ornamentals; numeracions esotèriques, però, desxifrables; explicacions d’utilització, però, amb informació personalitzada...

Dos. L’altra característica seria l’atemporalitat. Les categories universals i canòniques de la modernitat deixen pas a situacions d’ambigüitat. Aquest criteri ha permès que algun postmodern presentés composicions formades per elements barrocs originals, junts amb altres peces d’art contemporani i... alguns cops els resultats han estat força acceptables. Els simulacionistes han fet servir, de forma molt agosarada, la paròdia com un medi “filosòfic” per allunyar-se dels estils del passat i per a superar tot tipus de contradicció o entrebanc formal, conceptual o cronològic. Les capses de la Sandra i el nivell d’informació que s’hi dóna, són, malgrat les evidents diferencies, d’estructura seriada i d’extensió igualitària, però, de contingut individualitzat. Gràcies a aquest equívoc estan situades més enllà de la contextualització històrica. Aquesta acció d’atemporalitat -tots els moments són iguals- dóna validesa a intercanvis culturals, que en altres èpoques no haurien estat possibles, ni s’haurien acceptat. També forma part d’aquesta atemporalitat el fet de difuminar els límits entre el món de les arts i el de la publicitat, entre la història i la vivència personal. En les capses de la Sandra, formalment, no conceptualment, tenen el mateix tractament la seva Mare, que Eva; la seva amiga Irene que la Marylin; Mafalda que Frida Kahlo... Es vulgui o no es vulgui, a aquesta possibilitat de multiplicació i de generalització absoluta se li ha de reconèixer que aporta nocions d’originalitat, fins aquest moment poc emprades. La societat mediàtica actual ha valorat positivament i ha acceptat, amb gust, aquest tipus de simulacres.

Tres. El consumisme esdevé l’element primordial de la postmodernitat. Serialitzar les obres, com si fossin productes de consum general, i comerciar-les, com si fossin productes exclusius, és el criteri que més ha caracteritzat el model postmodern. La major part de l’obra d’aquest moviment, seguint els senders que l’art Pop i del minimalisme havien obert, se situa en la inestable i indefinida frontera que hi ha entre l’art i el comerç; entre la publicitat i la comunicació. Aquest corrent, volgudament, s’estructurà sobre l’aspecte fetitxista del signe, sobre el nom de “marca” que desperta el desig i sobre el poder de seducció que l’objecte exerceix al públic expectant. La mercaderia, en si, no va més enllà del fetitxe. Les capses de la Sandra, malgrat ser formalment i conceptualment diferents, però, amb personalitat, es presentaren al públic, quasi, com a elements comercials, com a objectes desitjables, com a mercaderies per a ésser triades. Posseïen un caràcter similar al que podrien haver tingut, en l’expositor d’una tenda especialitzada o en un supermercat. La seriació, en aquest cas, més aviat, la juxtaposició, és una forma de superar o de situar-se en contra de les nocions tradicionals de la composició i de l’expressió artística. Aquests són el principals criteris que, des del meu punt de vista, feien singular l’exposició: La silla de la reina. I aquesta singularitat s’incrementava, com he dit, pel fet de constatar que una urgellenca demostrava una formació i una concepció artística molt actualitzada i contemporània i per això, possiblement, molt oberta a futures investigacions. Però, des del meu punt de vista i com a conseqüència d’haver dedicat bona part de la meva vida laboral a ensenyaments lligats amb les art i el disseny, aquesta exposició, sorprenentment, es completava amb una segona part tan interessant com la primera. Em cridaren l’atenció els sis seients, de mides naturals, elaborats, a partir d’obres prèvies, per joves escolars. M’interessaren moltissim, ja que, en aquells treballs hi vaig entreveure, de forma resumida, els bons recursos pedagògics d’una mestra capacitada i l’abecé, des del meu punt de vista, dels objectius de l’àrea de plàstica, que són el resultat de la confluència de les tres grans capacitats que l’àrea de plàstica hauria de desenvolupar. Com en l’anàlisi anterior, faré servir una trilogia de criteris.

U. Per un costat, en els ensenyaments plàstics, s’ha de vetllar per la promoció de la capacitat perceptiva dels alumnes. Les persones som àvides receptores d’imatges i mai havíem tingut tantes possibilitats de se-ho com en l’actualitat. Disposar d’estratègies d’observació per analitzar els elements visuals i les estructures compositives, que ens envolten, resulta fonamental per a ordenar la nostra relació amb l’entorn. Potenciar, des de ben joves, la capacitat d’examinar els objectes en el seu conjunt i en cada una de les seves parts els serà d’una gran utilitat posterior. Els autors d’aquells seients demostraven que havien entès i havien emprat correctament la metodologia d’analitzar a fons els exemples que se’ls proporcionà per a treballar.

Dos. En l’àrea plàstica, també, és d’un utilitarisme necessari el desenvolupament de la capacitat procedimental. Manipular i experimentar és indispensable per a coordinar ulls i mans; Fer coincidir el pensament i l’acció no és tasca senzilla. Conèixer les possibilitats expressives de tot tipus de material, sempre, resulta enriquidor. Això obliga a l’educació i a l’aprenentatge de procediments i de tècniques per a utilitzar-los com a elements expressius i de comunicació, com feren aquells alumnes.Finalment, la promoció de la capacitat creativa, en els joves alumnes, és, des del meu punt de vista, el nucli central de l’àrea plàstica. Amb aquesta promoció els alumnes poden entrar en el procés creatiu de la comunicació visual d’ imatges i d’idees i es capaciten per a transmetre conceptes, informacions o sentiments. Que l’alumne sigui capaç de mostrar plàsticament la seva forma de veure, d’interpretar i d’entendre el seu entorn és una gran consecució, que es potencia quan l’alumne és capaç d’incloure-hi la seva interioritat; el seu món de fantasies i imaginacions; i les seves sensacions, idees i sentiments.

El resum de tot plegat és: Sandra, ha estat molt interessant el gaudi i la delectança que has proporcionat a
molts compatriotes teus.

Ermengol Puig i Tàpies
La Seu d’Urgell, 22 de març de 2009

Notice: Undefined index: HTTP_ACCEPT_LANGUAGE in /usr/home/sandramarch.com/web/ndxz-studio/lib/statistics.php on line 56